Jocs de la postguerra

Carmen Rubio López és la meva àvia materna, va néixer a l’any 1935 i té 79 anys.

Va néixer i es va criar a Castillejo del Romeral (Cuenca) on va viure amb 8 germans i els seus pares a una caseta antiga de poble.

Una curiositat que em va sorprendre molt és que una de les seves germanes va morir amb dos anys per una “llaga” on anys més tard van descobrir que es tractava d’angines però la medicina no estava tan avançada com avui dia i a més venia d’una família humil i no podien pagar els medicaments que hauria d’haver pres.

La seva escolarització va ser pràcticament inexistent ja que als 8 anys va començar a treballar al camp amb els seus pares i germans on llaurava el blat amb l’ajuda de màquines de l’època.

Als 18 anys va deixar de treballar al camp ja que va conèixer al meu avi amb el que es va casar i ja no va tornar a treballar mai més, era el meu avi el que s’encarregava d’aquesta labor.

El meu avi, Braulio, va morir el 4 de febrer de 2001 per culpa d’un càncer de pulmó, però m’agradaria parlar una mica d’ell ja que la meva àvia sé que estaria molt contenta que parlés d’ell.

Va néixer a l’any 1930, actualment tindria 84 anys però va morir amb l’edat de 71 anys. També va néixer i es va criar a Castillejo del Romeral, es coneixien des de ben petits i enseguida van enamorar-se i finalment casar-se.

La família del meu avi tenia un estable amb cavalls,  ases i gallines. Això li va permetre poder treballar al negoci familiar a més de poder tindre una mica més d’estudis que la meva àvia. Als 25 anys va començar a treballar a la Roca de Viladecans on va arribar a jubilar-se.

La meva àvia no coneix el català gaire bé res, encara que porta des de els 20 anys vivint a Gavà, per això faré l’entrevista en castellà.

                          Pare de la meva àvia al camp

Entrevista:

“¿A qué jugabas de pequeña?”

Me gustaba mucho salir a la calle y jugar con mis amigos y mis primos. Jugábamos a:

-       “Al pasar la barca, me dijo el barquero, las niñas bonitas, no pagan dinero…”.

-       Al truco

(Quan em va dir aquest joc, jo no sabia a què es referia però em va explicar i es va posar a “jugar” com va poder, i mitjançant la seva demostració vaig saber que era la “xarranca” com nosaltres la coneixem.

-       La comba

Como no teníamos dinero para comprar cuerda, una amiga mía se la robaba del establo de su abuelo, un día fue muy descuidada y se escapó un caballo cuando fue a coger la cuerda, tendrías que haberle visto la cara al abuelo de Jacinta persiguiendo al caballo... ¡nos reímos mucho! Hasta que nos tocó a nosotras salir detrás del caballo, ahí ya no nos reíamos tanto.

-       Al potro

-       Cocherito leré..

-       A tapar la calle

Todos los juegos que tenían una canción eran mis favoritos, ésta era así: “a tapar la calle, que no pase nadie, que pasen mis abuelos comiendo buñuelos”. El juego en si era tapar cualquier calle del pueblo haciendo una cadena humana, pero nosotros lo hacíamos especial, hacíamos honra a la letra de la canción y llamábamos a nuestros abuelos para que pasaran y así tener más lógica la canción. Nos divertíamos mucho, no era como hoy en día que los niños están en casa jugando a los videojuegos…

Ho va dir indignada i en aquest moment vaig interrompre-la, i li vaig preguntar:

De eso quería hablarte, ¿qué piensas de los niños de hoy en día que no salen a la calle? ¿Hace años hubieras pensado que esto sería posible?

Calla, calla, ni me hables de eso, sabes perfectamente que cuando te quedabas aquí a dormir con Sergio y Gemma (els meus cosins) solo os dejaba ver la televisión mientras desayunabais y comíais, luego nos íbamos al parque o a la montaña a coger espárragos y caracoles, ¿recuerdas? – en aquest moment em vaig posar a recordar i ens vam donar una abraçada – si yo pudiera coger a todos los padres que les dan videojuegos a sus hijos otro gallo cantaría…

Y yaya, ¿a ti que te regalaban de pequeña?

Ui, antes no era como ahora que hay regalos a montones… Para mi cumpleaños hasta los 8 años me regalaban una mandarina, y yo era la niña más feliz del mundo por el simple hecho de tener un detalle de mis padres. En Navidad nos regalaban a cada uno un “mantecao” y una mandarina también. Entre mis hermanas nos regalábamos muñecas de trapo que nos hacíamos las unas a las otras meses antes de que llegara el día.

Recuerdo un año que una amiga de la familia que vivía en Madrid, vino al pueblo y nos regaló a todos mis hermanos una pandereta y una zambomba. Fue la mejor Navidad que yo recuerde.

Y, ¿cómo era la Navidad en tu casa?

Pues ni mucho menos como ahora, lo único especial que había eran las muñecas de trapo que nos regalábamos, y que mi abuela hacia cocido con carne de más calidad, y eso sólo el 25 de diciembre. No se hacía nada más especial ni en Noche Vieja, ni en Año Nuevo, ni Reyes, hoy en día todo está sobrevalorado.

La meva àvia em va donar una enciclopèdia que va utilitzar la meva mare i el meu tiet quan eren petits a l’escola, era del “Tio” Teodoro, tiet del meu avi Braulio, va morir a la Guerra Civil, va anar cec a la guerra i no van tornar a saber res més d’ell. Recordava que a l’escola no podien treure aquesta enciclopèdia ja que no parlava del cristianisme, i havien d’amagar-la perquè l’exèrcit de Franco no fes tirar-la, el meu avi no volia perdre l’enciclopèdia perquè era un gran record del seu tiet i el seu pare (que va ser afusellat a la Guerra Civil), em va contar això molt indignada i preocupada i m’ha semblat interessant posar-ho aquí.